Fa uns anys quan encara no corria per les meves venes aquest verí del ”running”, ja havia sentit a parlar d’aquesta dura cursa. Just la setmana de la cursa, s’ acomplia el primer any del meu debut en això de les curses, i com fet expressament, el mateix amic de Collbató que em va iniciar en aquest món, em va inscriure.
Tres setmanes abans em va dir: començat a entrenar que farem l’Alba!
Una barreja d’il·lusió i al mateix temps de temor, o respecte… em va envair, però vaja, ni que fos caminant la faria.
El dia de la cursa començava boirós, i vaig sortir seguint al peu de la lletra els consells de ser conservador a la pujada fins a Sant Jeroni i vigilar molt a la baixada sobretot a la part final, la de bateries. La boira va anar escampant, a mida que pujàvem es van alternar núvols i sol, fins una refrescant gotelladeta ens va agafar pel camí dels francesos. Millor això que un sol aclaparador. El temps va acompanyar! A mitja cursa jo encara estava pujant pel tram de dos sentits fins a St. Jeroni, que veig un altre corredor amb la samarreta de l’AEMdeKP! anant fort avall! portava força avantatge! Així dons no era jo l’únic de l’AEMdeKP a la XXV cursa de l’Alba , qui era però?, dorsal 342…, crec?
Baixant de Sant Jeroni, em vaig trobar bé i vaig apretar una mica. A 1 km per l’arribada, i per sorpresa meva, vaig atrapar aquest misteriós corredor de l’AEMdeKP , al passar pel seu costat el vaig saludar i animar, em va dir que s’havia lesionat… Però va ser ell finalment, qui es va posar a costat meu, va accelerar i em va esperonar a anar a “tope” fins al final, no sé d’on va treure forces tenint el turmell com el tenia! I noi… si que vam esprintar! Tant que jo no podia més, fins va afluixar per esperar-me i poder entrar junts a meta quan el cronòmetre marcava un temps de 2h 52’! El que fan unes samarretes! Fan equip!!!
La cursa és dura, però el que més recordaré serà aquest intens km final d’asfalt pels carrers de Collbató, després d’una forta pujada i una exigent baixada, a la recta final les cames se’m revelaven, se m’enrampaven els bessons i el pulsòmetre, que havia tingut calladet durant tota la cursa, va començar a pitar com un boig!
Després, al punt d’assistència mèdica mentre el curaven, varem presentar-nos. Pau, espero que el teu turmell no et turmenti gaire i aviat pugis tornar a donar-li canya! També vaig conèixer el Tomàs, l’amic d’en Pau, a veure si aviat et fas de l’AEMdeKP! Aprofito També, per agrair tots els consells i ànims que des de l’AEMdeKP m’heu donat i que m’han ajudat (gràcies Lluís, David, Eduard, Manel…) Per cert, sabíeu que: El nom de la cursa de l’Alba, no és per que es faci dematí, sinó per que collbatoní que va fundar la prova ara fa 25 edicions va dedicar la prova a la seva filla, l’Alba. Salut i kms!
Comentaris: Toni Argelich

Les fotos