Miraré de reportar-vos la meva primera experiència en una marató d’asfalt.
Convidat a passar uns dies als EUA, per en Xavi Faura i família, vaig decidir aprofitar un setmana de vacances per anar a veure’ls. A l’hora d’escollir els dies, vaig proposa’ls-hi la setmana de la Marató de Philadelphia, i… Tot rodó! Al Xavi també li anava bé, és més ell també podria agafar-se uns dies de vacances per ser el meu guia turístic particular, genial!
Les dades es van apropar i després d’una inoblidable setmana visitant Nova York i Washington, deixeu-me agraïr al Xavi la seva dedicació en la part turística i logística, realment vaig tenir dues maratons de propina, maratons turístiques per NY i Washington, visitant tot lo visitable en tant poc temps…
Després arribava la marató de veritat… Va tocar llevar-se d’hora, la sortida es donava a les 7h, el meu supporter viu a una hora i escaig de Philadelphia, però calia arribar una mica d’hora per evitar el col•lapse de transit, 27000 corredors entre la mitja i la marató més 3000 places ampliades destinades, per sorteig, als dissortats corredors de l’anul•lada marató de NY. De manera que tocava situar-se i estirar una miqueta. Recordeu les escales que pujava en Rocky Balboa, dons a costat hi ha una estàtua del personatge que per la ocasió la vesteixen amb la samarreta de la marató, no podia faltar la foto!
Feia un fred que pelava! Però per sort no plovia! Havia glaçat, crec que estàvem a poc sobre 0 C!
L’organització edita un llibret i recomana que llencis les capes de roba que et va sobrant a mida que avança la cursa, les voreres queden plenes de roba i complements… Després es recullen i van destinades a beneficència…
A les 7h l’Alcalde donava la sortida, jo sortia a la darrera onada, no tenia cap temps acreditat… els primers 10 km em sentia bé, avançava bé, moderant-me per reservar alguna força pel final… l’ambient bestial, la ciutat sortia al carrer, la gent animava moltíssim, alguns cridaven el teu nom que llegien al dorsal, altres paraven la ma per que els hi xoquessis…
Situats en punts estratègics: bandes i grups musicals, batucades, cheer leaders,… vint-i-dos punts oficials d’animació a part dels extra oficials: gent disfressada que sortia al carrer, molta gent amb rètols i pancartes (dedicades a corredors en particular , però moltes dedicades a tothom, per animar!)
Hi havien vint punts oficials d’avituallament, disset punts d’avituallament líquid i tres de sòlid, hi havia gent que es muntava el seu punt d’avituallament particular: n’hi havia de cervesa, xuxes, galetes …)
Malauradament, cap al km 14, sense saber com, un dolor al genoll dret em va començar a fer la punyeta, semblava un lligament extern. De seguida vaig buscar un pas que em fos el més indolor possible, que em permetés arribar com a mínim a la mitja marató…, el vaig trobar: un trot suau, la passa curta, econòmica, una velocitat moderada, constant, i… demanant-li al “coco” que exigís més tracció a la cama esquerra…
No sé on vaig llegir que una bona hidratació ajudava a prevenir lesions, vaig pensar que si m’hidratava més potser la lesió no aniria a més, vaig decidir parar a tots els avituallaments que quedaven fins al final, incloent els de cervesa! Això va tenir conseqüències: les parades tècniques…, una per hora… Arribat a la mitja marató, tocava decidir…
El Genoll dret em demanava que parés, que alguna cosa li passava que podia ser greu, que el dolor no enganyava, i, per si de cas ho recordava fent-se més intens quan alterava la passa o el ritme.
Al mateix temps, de sota la samarreta de l’aemdekp, el Cor em deia que havia de continuar, que no estava tant cansat, que havia entrenat, i a Philadelphia no s’hi va cada dia, l’ambient, la gent que animava, sabia que la Núria des de casa rebia a temps real el meu pas pels 10, 21, 30km i meta, el Xavi, els amics, ell sabia que estaven amb mi… podia fallar i tothom ho entendria, però no podia fallar…, no sé si m’explico.
La veu de qui mana, el Cap, deia: quina ràbia tantes curses de preparació, totes sense cap lesió, i justament ara… vigila, vigila, a veure si ho pago car… Sabia pel fulletó que a partir del km 21 hi havien quatre o cinc punts d’atenció mèdica, el Xavi a l’altre costat del mòbil que portava a la cintura… Si calia seguir l’estratègia havia de canviar: res de fer temps, res de distreure’s amb el paisatge i la gent, res de pensar que ets un indi i t’empaiten uns vaquers com fa en Kilian,(en les meves condicions a l’indi ja li haurien fet la pell!). Calia concentrar-me en el trotar constant, en buscar un moviment indolor, fins en donar un sentit místic al patiment, en no pensar gaire, en captar tota l’energia dels ànims que et transmetia la gent, inclosos corredors, en anar fent, a poder ser, fins al final però sense capficar-s’hi massa… I…el Cap va dir endavant!
Els darrers deu quilometres músculs i lligaments, van anar alçant les seves veus provinents de diferents parts del cos, unint-les a les del Genoll… Com en una gran manifestació del sindicat en contra del cansament, reclamant amb pancartes al Cap que aturés tot aquell absurd treball forçat. Però a aquestes alçades de la cursa quan s’albira l’objectiu, el Cap s’entossudeix i no baixa del burro, tot i el perill imminent de vaga general.
Al final notes que hi ha més gent, anima més intensament, fins que reconeixes que ja ho tens a tocar, i t’entra una emoció, una tonteria, una alegria que als Ulls els costa contenir les llàgrimes!!!
Ei! i a la Meta un senyor alt com un Sant Pau, amb les dues mans alçades te les ofereix per que les hi xoquis tot donant-te la benvinguda!, és l’alcalde de Philadelphia! , el de la foto del fulletó, l’alcalde d’una ciutat de 1.500.000 habitants, gairebé com Barcelona, dona la sortida a les 7 del matí i quan vaig entrar després de 4h 08’ l’home era allà! , no sé si va esperar fins al darrer que va arribar al cap de 8h i pico… però chapeau!
No puc comparar-la amb cap altre marató, és la meva primera marató en una gran ciutat, no m’atreveixo a valorar-la però segur que treu nota. Com a experiència un 10!
Per cert, el Genoll es va negar a caminar durant tres dies, el traumatòleg li ha prohibit córrer durant un mes!
Comentaris: Toni Argelich

Les fotos